Berlin i el mur: Què ens queda de la ciutat dividida?

Berlin ha estat la ciutat canviant i víctima per excel·lència del conflictiu i ràpid segle XX. Després d’una dura Segona Guerra Mundial i un paper molt important del nazisme,  que va portar a la culpa alemanya de postguerra, el país va quedar destrossat i Berlin va esdevenir una ciutat en ruïnes. En aquell moment en el qual al país li tocava refer-se i esborrar els fantasmes d’un passat nazi que havia mort a milions de persones, els aliats de la Segona Guerra Mundial van fer qualsevol cosa per fer de la postguerra alemanya la més difícil de totes. Els aliats es van dividir Alemanya. La Guerra Freda, provocada també per les tensions entre els mateixos guanyadors de l’anterior guerra mundial, va col·locar de manera física el simbòlic teló d’acer que dividia el món al país en forma de mur, que havia quedat dividit en quatre sectors i dos grans blocs d’ideologies enfrontades, el capitalista i el comunista. Semblava, doncs, que Alemanya i la ciutat de Berlin fossin el titella, el joc dels Estats Units i la Unió Soviètica. Però, calia marejar tant el país si els dos blocs sabien que no començarien una guerra per Berlin?. La cursa armamentística i l’aparició de les armes nuclears feien que les relacions entre els dos blocs fossin constants amenaces que, moltes, van acabar centrant-se en Alemanya, a la qual havien dividit. Així, un sector va omplir-se de diners exteriors i va llançar-se al món globalitzat del consum i el capitalisme i l’altre, mentre observava al seu veí amb una mescla d’enveja i por, es va quedar estancat en la postguerra i va avançar dins d’un sistema comunista estricte, sota una gran vigilància de Moscou i de la Policia Secreta i d’un govern que només volia competir en la carrera armamentística contra els potents Estats Units d’Amèrica.

Només uns pocs metres separaven dues societats completament diferents i, en canvi, una població que havia patit igual. Mentrestant, la ciutat de Berlin, confosa i desequilibrada. Cal tenir en compte que la majoria de gent pot pensar que el mur va ser construït poc després de dividir-se Alemanya. Això, però no va ser així; el mur no va néixer físicament fins l’any 1961 quan, l’URSS, va veure que la situació se li escapava de les mans. Les emigracions al bloc capitalista eren cada dia més nombroses i la gent fugia desesperada de la RDA. Argumentant que era una barrera antifeixista, el mur va ser construït sense avisar com una mesura contra les constants emigracions cap a l’oest i, de la nit al dia, els alemanys es van veure separats per quilòmetres i quilòmetres de formigó, filferro i torres de vigilància. El Berlin Occidental va quedar, aleshores, com una illa dins de l’Alemanya comunista, cosa que va semblar espantar als líders occidentals. Extraoficialment, però, Kennedy i els seus van sentir-se alleujats al conèixer la notícia de la construcció del mur ja que, en certa manera, ara podrien desentendre’s del tema de Berlin i oblidar, almenys per un temps, les constants amenaces i discussions sobre la divisió de la ciutat. Els anys dividits van causar la mort de molts joves de l’est a l’intentar passar a l’oest en busca d’un futur prometedor salvaguardats per la llibertat de la RFA, on els Estats Units hi posava grans quantitats de diners. Tants van ser els esforços que van fer els nord-americans a Berlin, que, quan l’URSS va iniciar el bloqueig de la ciutat, tancant totes les entrades possibles, els EUA van organitzar ràpidament un pont aeri amb un perfecte funcionament per abastir la població de l’oest berlinès. Realment, els Estats Units estaven molt contents del seu paper a Berlin ja que havien aconseguit que tota la gent, occidental i oriental, alemanya, veiés amb bons ulls el capitalisme i el sistema de consum. La República Federal era un país lliure amb un bon nivell de vida i benestar social, i la RDA s’ho mirava amb recel i amargor. Allà, tot es movia segons el govern de Moscou, que també hi va posar moltes esperances per aconseguir els mateixos resultats a la RDA que els EUA esperaven de la RFA. Tanmateix, el sistema per fer-ho era molt diferent, es va basar en la repressió per part d’una Policia Secreta que espiava a qualsevol persona sospitosa de ser contrària al sistema i torturava a la gent per l’extracció d’informació. Van ser instal·lats molts complexos industrials que abastien el país i els productes eren tots nacionals, cosa que va convertir, en certa manera, la vida a la RDA en una vida gris i completament organitzada. Tot funcionava segons un estricte comunisme que semblava no acabar de quallar entre els més joves i preparats, que van emigrar a l’Oest. Potser, però, que això només sigui la visió que ens han volgut donar de la RDA. Una part de la població creia fermament en el sistema i buscava el benestar de la seva societat sense voler  l’individualisme capitalista i refusant la societat de consum. Molta gent creia en una utopia socialista, un somni de societat perfecte en comunitat. Així doncs, potser la vida a la RDA no era tant detestable, almenys per aquells qui creien que es podia aconseguir una societat millor, sense tenir en compte que el que contaven eren els interessos de Moscou, que bastant s’allunyaven del socialisme utòpic. Malgrat tot, passades les generacions van començar les protestes i manifestacions contra el sistema comunista corrupte i hipòcrita a la RDA. La nova llei de viatges a l’estranger va causar una emigració incalculable cap  a l’oest, marxant a països com Hongria, des d’on anirien a l’Oest. El descontent general i la situació política, a part de l’error que va tenir Shabowski a l’entrevista televisiva on va afirmar que l’obertura de les fronteres començava d’immediat, va provocar, el 9 de novembre de 1989, la caiguda del mur. La població de Berlin va acudir eufòrica a tirar a terra les parets que dividien la ciutat en una nit d’il·lusió i somni, on tot semblava possible.

L’any 1989 va canviar el món quan el mur va caure i, amb ell, caigué el socialisme i l’URSS, guanyant la Guerra Freda els poderosos Estats Units. L’economia de la Unió Soviètica no s’aguantava i el comunisme va anar caient als països de l’Est. El món va abandonar la seva llarga etapa dividida i Alemanya va iniciar el procés de reunificació, denominat pels habitants de la RDA com a procés d’”annexió”, ja que la República Federal va absorbir l’antiga Alemanya de l’Est. D’aquesta manera, Berlin recuperà la capitalitat d’un nou país unificat, un paper en blanc on, per fi, es podien fer les coses bé i s’hauria d’intentar superar les diferències que havien dividit la ciutat durant quaranta anys. Avui, Berlin, és el gran exemple de ciutat cosmopolita i metròpoli progressista i avançada, gaudeix d’una majestuositat urbanística i una gran cultura de ciutat. Les diferències socials i econòmiques, però, entre els antics dos blocs del país, segueixen existent. Sembla que encara queden murs per tirar a terra en un país que ha estat el botxí i la víctima del segle XX. Els ciutadans de l’Est, molts encara nostàlgics del que va ser la RDA, es senten com a ciutadans de segona i la discriminació entre els dos bàndols encara sembla existir. Semblen, però, diferències que aniran minvant amb els anys i poc a poc s’aniran esborrant de la vida dels alemanys, que ja no diferenciaran entre l’Est i l’Oest. Sembla que l’antiga RDA segueix endarrerida econòmicament i que queda, encara, una petjada molt gran del que van ser les diferències socials entre les dues alemanyes. 

Avui en dia, el mur és bàsicament nostàlgia, record i turisme. Es conserven físicament trossos d’aquell formigó que va dividir la ciutat durant tants anys i, simbòlicament, encara hi ha diferències que s’han de tirar a terra. La ciutat s’ha unificat a un ritme trepidant i, de manera majestuosa, ha recuperat la seva capitalitat fent que les diferències entre l’Est i l’Oest siguin, avui, molt poc notables. El mur només queda en velles fotos, postals, souvenirs, monuments, museus, pel·lícules... I sembla que hagin passat molts més anys d’ençà que el mur caigué. El mur encara és viu, és clar, al record d’aquells berlinesos que, de tant en tant, pensen en la meravellosa nit de novembre en la que el somni es va fer real.