"La vida de los otros" i el paper de la Stasi a l'RDA

La vida dels altres ens presenta una RDA i una Stasi molt diferent de la que sempre s’ha vist i ensenyat, a partir d’un personatge inquietant que, al llarg del film, sofrirà una gran evolució. La pel·lícula ens situa a l’any 1984, per tant a poc temps de que caigui el mur, en una RDA amb Honecker com a Secretari General del Partit.  Ens narra el vincle entre dos homes completament diferents, amb pensaments diferents, representants de formes de vida completament diferents, i viuen sotmesos a un règim idèntic, la RDA. Nascuda a l’acabar la Segona Guerra Mundial en el territori alemany que va ocupar l’URSS, la RDA va desaparèixer quaranta anys més tard amb la caiguda del mur, després d’haver sigut una república socialista governada pel Partit Socialista Unificat d’Alemana i la més avançada de les democràcies populars soviètiques. Dins d’aquest context, en aquest país de govern comunista, neix la Stasi, la policia secreta del partit, com a “espasa i escut” del partit. No obstant, el seu paper era, més aviat, el de mantenir a tots els ciutadans en línia amb la doctrina i descobrir i eliminar qualsevol activitat subversiva al règim. Aquest film ens deixa veure molt bé el que va significar la Stasi, tant des de dins de l’organisme com des de fora. El protagonista, al principi, està fermament compromès amb la seva feina per al servei secret i això es veu en les classes que dóna als més joves, on hi explica com es fan els interrogatoris. D’aquesta manera ens deixen conèixer la psicologia que feia servir la Stasi perquè els interrogats confessessin i donessin tota la informació que tenien. Se’ns presenten uns personatges, Wiesler i els seus superiors, sense cap mena d’escrúpols ni ètica.

La Stasi tenia un paper molt important a la RDA i anava estretament lligada amb el govern i amb el Partit. Aquest organisme era l’orgull de la Unió Soviètica i es va convertir en un dels serveis secrets més eficaços de la història ja que la seva presència en la vida pública, privada i política era molt gran. La vida dels altres mostra com el ministre de cultura pot influir tant dins l’organisme de la policia secreta, cosa que ens deixa veure la relació entre la Stasi i el SED. La Stasi era, bàsicament, un instrument de vigilància i repressió contra els ciutadans que, segons el SED, eren crítics amb el sistema o duien a terme activitats subversives al socialisme real. Era un servei implacable, feia seguiments a gran part de la població gràcies als seus milers de treballadors i centenars de milers d’informadors, practicava tortures i vigilava minuciosament a la població.  Era clar que els alts caps de la Stasi i altres funcionaris, alhora, també formaven part del Partit i les ordres per als treballadors sorgien directament del Partit. Les seves tasques, tot i que antiètiques i immorals, es movien dins d’un marc legal i, fins i tot, infiltraven a treballadors en institucions, diaris o revistes claus occidentals. Bàsicament, la Stasi no permetia en cap àmbit ni moment, que els ciutadans de la RDA fossin “lliures”.

A la vida dels altres se’ns presenta una història fictícia però possible. L’evolució i el canvi intel·lectual i emocional de Wiesler quan li assignen la feia d’espiar al dramaturg Georg Dryman és la base d’aquest film que et fa plantejar moltes coses sobre el verdader funcionament de la Stasi i de la RDA en general. El protagonista, primer convençut de les bondats del règim, arribarà a comprendre que quelcom funciona malament i la seva vida, gris i solitària, adquireix més sentit gràcies al contacte anònim amb Dreyman i la seva dona.  Cal destacar que la pel·lícula en situa pocs anys abans de que caigui el mur, cosa que no passa desapercebuda. La RDA, en la recta final de la seva vida, ja no s’aguanta i les emigracions i suïcidis, com els que investiga Dreyman al film, son cada cop més freqüents, la caiguda de l’URSS i del sistema comunista s’entreveu. Així doncs, es tracta d’un film de guerra freda que ens dona un punt de vista molt especial sobre el que va ser la Stasi i la RDA, amb dos personatges que, en teoria, són completament oposats però que acaben esdevenint molt pròxims de manera indirecta. 

La vida dels altres és la primera pel·lícula del director Florian Henckel von Donnersmarck, cosa que sorprèn a qualsevol que la veu. El director  l’encerta amb un discurs diferent i original sobre la perversió del sistema de la RDA i la policia secreta, presentant-nos la cara humana d’aquesta institució. Es tracta d’un film que no deixa indiferent, ensenya com era realment la institució que robava la intimitat de les vides alienes i robava el sentit als conceptes vida pública i vida privada. La relació, existent i no existent alhora, dels tres personatges principals és un dels punts més destacables de tota la pel·lícula. Pot semblar doncs, un thriller polític molt ben aconseguit, però jo crec que va més enllà endinsant-se en la psicologia d’uns personatges completament rodons, que evolucionen al llarg de la pel·lícula per, en certa manera, deixar de creure en allò que tant fermament recolzaven. El títol, per altra banda, està molt ben trobat ja que fa referència al fet del canvi que sofreix l’agent de la Stasi observant “la vida dels altres”, La pel·lícula no busca ensenyar com de desgraciada era la població de la RDA, no és una revisió justiciera de la vida de l’Est que destrossava la llibertat elemental dels seus habitants, sinó un retrat de personatges, una gran introspecció de les víctimes i els botxins del sistema, fent servir un esquema implacable, que funciona en tots els detalls. Aquest fet s’ha d’agrair molt als actors que donen vida aquests personatges, com Ulrich Muhe en el seu paper de Wiesler, que no deixa a ningú indiferent.

La vida dels altres podria considerar-se un film polític i, en certa manera, també d’espionatge i d’invasió de la privacitat, un anàlisi del sotmetiment al sistema i del funcionament de la Stasi, la hipocresia, la paranoia, la por i l’art. Per sobre de tot és una història sobre l’empatia i sobre l’evolució de dos personatges, en un principi “enemics”, que, sense haver-se conegut directament acaben sent fonamentals per la vida de l’altre, deixant una marca profunda que els canviarà la manera de veure les coses i, en certa manera, la vida. 

El Romanticismo: Testamento

Hoy, que la espesa neblina cubre el bosque y cubre mi alma por igual, he comprendido que no hay manera de soñar despierto, de alcanzar la fantasía en vida. Hoy ya no soy dueño ni de mí mismo, ni de mi cuerpo, ni de mi cara, empeñada en reflejarse en espejos que mienten.

Hoy tendré en mis manos ese algo incorpóreo que siempre busqué. Me abandono a la noche de la muerte.

Hoy te entrego mi corazón, que siempre ha sido tuyo.

Te entrego ese bosque y su neblina, que fruncía el ceño al oírme pisar las hojas secas del otoño, su otoño, al verme arrancar sus flores en primavera para dártelas luego a ti, al verme marcar mis pasos en su nieve invernal. Te entrego los libros, las hojas, las plumas que nunca me enseñaron nada, que llenaron mi cabeza de banales pensamientos, de un humo que no me ha dejado nunca ver. Te entrego las estrellas, los astros, la luna que siempre se ríe de mi y de todos los hombres, al vernos condenados a vivir vacíos. Que su belleza te llene igual que me llenó a mí, hoy me voy a buscar-la, para que me cuente cuentos y leyendas de amor y muerte. Te entrego la noche, que cuida a los enamorados… ¡locos, ingenuos, dulces inocentes! Nunca supieron lo que yo sé ahora. La noche me cuidará, ella tiene cura las tumbas y de las almas de aquellos que, como yo, cruzaron el río o se ahogaron en él. Te entrego la tormenta, las heridas, las tinieblas y la oscuridad que me arroparon, las velas rotas de los majestuosos barcos que me llevaran en mi viaje, la bruma y la nieve, el frío, los montes y acantilados que escucharon mi llanto y lo ignoraron. Te entrego mi condena, que es la libertad que en vano siempre he buscado. Disfrútala, te digo, y se que lo harás… Mas un día, asqueada, verás que no es más que un juego, una broma. Te entrego mi locura, que no es diferente a la tuya o a la de aquél, o a la de aquél otro. Que yo, como don Quijote, he vivido loco para morir cuerdo, he sido tratado de enfermo y nadie me ha comprendido nunca. Espero que ahora lo hagan. Aprende a vivir con ella, y con los monstruos que he creado para que te persigan en las noches de luna llena. No son esos monstruos demasiado distintos a los tuyos, solo nos muestran aquello que nos enseñan a evitar, aquello que no queremos ver, la desgracia que, durante siglos, ha creado el hombre.

Te entrego la belleza de lo natural, de lo viviente, de aquello que no valoramos y que siempre ha sido puro y bello. Habla con esa belleza, te traerá la fantasía, la muerte, el éxtasis… te llevará a lo sublime. No tengas miedo de sus sombras y sus fantasmas.

Te entrego el niño que fui y sus sueños, el niño que quiso conocer el horror de la velocidad, las leyendas y los silencios, los libres pájaros… Te pido que, como ese niño, persigas lo que es triste, terrible, el horror y su encantadora fascinación… Ese horror nos hace humanos.

Te entrego ese himno que un día oí, y que buscarás en vano toda tu vida. Esa será tu condena, la condena de ser viva y muerta, de vivir en el vacío.

Yo hoy moriré dueño de mi mismo, al fin, y nunca te sientas culpable de mi destino. Hoy me abandono y solo nos separará la nada o la incomprensible eternidad. Cruzo al fin la inexistente línea, salto al acantilado, ando por la neblina, persigo los fantasmas, hablo con la luna, me río del horror, me enamoro de la naturaleza, grito a la tormenta, juego al ajedrez con la muerte, que años atrás construyó la tumba donde yaceré, al fin, completo. Hoy me entrego a un sueño eterno… al fin seré Dios.

Berlin i el mur: Què ens queda de la ciutat dividida?

Berlin ha estat la ciutat canviant i víctima per excel·lència del conflictiu i ràpid segle XX. Després d’una dura Segona Guerra Mundial i un paper molt important del nazisme,  que va portar a la culpa alemanya de postguerra, el país va quedar destrossat i Berlin va esdevenir una ciutat en ruïnes. En aquell moment en el qual al país li tocava refer-se i esborrar els fantasmes d’un passat nazi que havia mort a milions de persones, els aliats de la Segona Guerra Mundial van fer qualsevol cosa per fer de la postguerra alemanya la més difícil de totes. Els aliats es van dividir Alemanya. La Guerra Freda, provocada també per les tensions entre els mateixos guanyadors de l’anterior guerra mundial, va col·locar de manera física el simbòlic teló d’acer que dividia el món al país en forma de mur, que havia quedat dividit en quatre sectors i dos grans blocs d’ideologies enfrontades, el capitalista i el comunista. Semblava, doncs, que Alemanya i la ciutat de Berlin fossin el titella, el joc dels Estats Units i la Unió Soviètica. Però, calia marejar tant el país si els dos blocs sabien que no començarien una guerra per Berlin?. La cursa armamentística i l’aparició de les armes nuclears feien que les relacions entre els dos blocs fossin constants amenaces que, moltes, van acabar centrant-se en Alemanya, a la qual havien dividit. Així, un sector va omplir-se de diners exteriors i va llançar-se al món globalitzat del consum i el capitalisme i l’altre, mentre observava al seu veí amb una mescla d’enveja i por, es va quedar estancat en la postguerra i va avançar dins d’un sistema comunista estricte, sota una gran vigilància de Moscou i de la Policia Secreta i d’un govern que només volia competir en la carrera armamentística contra els potents Estats Units d’Amèrica.

Només uns pocs metres separaven dues societats completament diferents i, en canvi, una població que havia patit igual. Mentrestant, la ciutat de Berlin, confosa i desequilibrada. Cal tenir en compte que la majoria de gent pot pensar que el mur va ser construït poc després de dividir-se Alemanya. Això, però no va ser així; el mur no va néixer físicament fins l’any 1961 quan, l’URSS, va veure que la situació se li escapava de les mans. Les emigracions al bloc capitalista eren cada dia més nombroses i la gent fugia desesperada de la RDA. Argumentant que era una barrera antifeixista, el mur va ser construït sense avisar com una mesura contra les constants emigracions cap a l’oest i, de la nit al dia, els alemanys es van veure separats per quilòmetres i quilòmetres de formigó, filferro i torres de vigilància. El Berlin Occidental va quedar, aleshores, com una illa dins de l’Alemanya comunista, cosa que va semblar espantar als líders occidentals. Extraoficialment, però, Kennedy i els seus van sentir-se alleujats al conèixer la notícia de la construcció del mur ja que, en certa manera, ara podrien desentendre’s del tema de Berlin i oblidar, almenys per un temps, les constants amenaces i discussions sobre la divisió de la ciutat. Els anys dividits van causar la mort de molts joves de l’est a l’intentar passar a l’oest en busca d’un futur prometedor salvaguardats per la llibertat de la RFA, on els Estats Units hi posava grans quantitats de diners. Tants van ser els esforços que van fer els nord-americans a Berlin, que, quan l’URSS va iniciar el bloqueig de la ciutat, tancant totes les entrades possibles, els EUA van organitzar ràpidament un pont aeri amb un perfecte funcionament per abastir la població de l’oest berlinès. Realment, els Estats Units estaven molt contents del seu paper a Berlin ja que havien aconseguit que tota la gent, occidental i oriental, alemanya, veiés amb bons ulls el capitalisme i el sistema de consum. La República Federal era un país lliure amb un bon nivell de vida i benestar social, i la RDA s’ho mirava amb recel i amargor. Allà, tot es movia segons el govern de Moscou, que també hi va posar moltes esperances per aconseguir els mateixos resultats a la RDA que els EUA esperaven de la RFA. Tanmateix, el sistema per fer-ho era molt diferent, es va basar en la repressió per part d’una Policia Secreta que espiava a qualsevol persona sospitosa de ser contrària al sistema i torturava a la gent per l’extracció d’informació. Van ser instal·lats molts complexos industrials que abastien el país i els productes eren tots nacionals, cosa que va convertir, en certa manera, la vida a la RDA en una vida gris i completament organitzada. Tot funcionava segons un estricte comunisme que semblava no acabar de quallar entre els més joves i preparats, que van emigrar a l’Oest. Potser, però, que això només sigui la visió que ens han volgut donar de la RDA. Una part de la població creia fermament en el sistema i buscava el benestar de la seva societat sense voler  l’individualisme capitalista i refusant la societat de consum. Molta gent creia en una utopia socialista, un somni de societat perfecte en comunitat. Així doncs, potser la vida a la RDA no era tant detestable, almenys per aquells qui creien que es podia aconseguir una societat millor, sense tenir en compte que el que contaven eren els interessos de Moscou, que bastant s’allunyaven del socialisme utòpic. Malgrat tot, passades les generacions van començar les protestes i manifestacions contra el sistema comunista corrupte i hipòcrita a la RDA. La nova llei de viatges a l’estranger va causar una emigració incalculable cap  a l’oest, marxant a països com Hongria, des d’on anirien a l’Oest. El descontent general i la situació política, a part de l’error que va tenir Shabowski a l’entrevista televisiva on va afirmar que l’obertura de les fronteres començava d’immediat, va provocar, el 9 de novembre de 1989, la caiguda del mur. La població de Berlin va acudir eufòrica a tirar a terra les parets que dividien la ciutat en una nit d’il·lusió i somni, on tot semblava possible.

L’any 1989 va canviar el món quan el mur va caure i, amb ell, caigué el socialisme i l’URSS, guanyant la Guerra Freda els poderosos Estats Units. L’economia de la Unió Soviètica no s’aguantava i el comunisme va anar caient als països de l’Est. El món va abandonar la seva llarga etapa dividida i Alemanya va iniciar el procés de reunificació, denominat pels habitants de la RDA com a procés d’”annexió”, ja que la República Federal va absorbir l’antiga Alemanya de l’Est. D’aquesta manera, Berlin recuperà la capitalitat d’un nou país unificat, un paper en blanc on, per fi, es podien fer les coses bé i s’hauria d’intentar superar les diferències que havien dividit la ciutat durant quaranta anys. Avui, Berlin, és el gran exemple de ciutat cosmopolita i metròpoli progressista i avançada, gaudeix d’una majestuositat urbanística i una gran cultura de ciutat. Les diferències socials i econòmiques, però, entre els antics dos blocs del país, segueixen existent. Sembla que encara queden murs per tirar a terra en un país que ha estat el botxí i la víctima del segle XX. Els ciutadans de l’Est, molts encara nostàlgics del que va ser la RDA, es senten com a ciutadans de segona i la discriminació entre els dos bàndols encara sembla existir. Semblen, però, diferències que aniran minvant amb els anys i poc a poc s’aniran esborrant de la vida dels alemanys, que ja no diferenciaran entre l’Est i l’Oest. Sembla que l’antiga RDA segueix endarrerida econòmicament i que queda, encara, una petjada molt gran del que van ser les diferències socials entre les dues alemanyes. 

Avui en dia, el mur és bàsicament nostàlgia, record i turisme. Es conserven físicament trossos d’aquell formigó que va dividir la ciutat durant tants anys i, simbòlicament, encara hi ha diferències que s’han de tirar a terra. La ciutat s’ha unificat a un ritme trepidant i, de manera majestuosa, ha recuperat la seva capitalitat fent que les diferències entre l’Est i l’Oest siguin, avui, molt poc notables. El mur només queda en velles fotos, postals, souvenirs, monuments, museus, pel·lícules... I sembla que hagin passat molts més anys d’ençà que el mur caigué. El mur encara és viu, és clar, al record d’aquells berlinesos que, de tant en tant, pensen en la meravellosa nit de novembre en la que el somni es va fer real.